dimarts, 15 de maig del 2012

LES MEVES SOLUCIONS A LA CRISI -òbvies, per tant heterodoxes

Versión en castellano abajo a continuación.

AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009-  i a continuació les explicacions-


- Comerç  de proximitat,  reduir desplaçaments de persones i mercaderies,  envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.

- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.

- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.

- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic-  llençar a les escombreries objectes en bon estat.

- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial  -perogrullesc.

- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.

- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei  -cadascú- estalvia  milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.

- Transport col.lectiu constant i arreu.

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que  es creia  perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc

- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure  un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.

- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.   

- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit  al de la infinita estupidesa humana.

- Canviar el xip. 

 Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.

(Els TRES  paràmetres  : austeritat, autosuficiència, solidaritat) 




Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.

Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".   

Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.

ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible

Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,

I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.

En fi: l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.

Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.


Coincidència amb Balmes

Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo he dit la meva.

Mèrit i esperança. Utopia i desesper.

Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.

Escric amb el desig utòpic i desesperat que algú de dalt m'escolti i els de baix  s'ho replantegin,adonin i escampin. O bé que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .

El temps parlarà. A mi  em sembla ja sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència...
 

Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? ni saben administrar ni saben gastar-los,. Tots.
 
Nota.- Potser d'això n'hauríem de dir prediccions de mesures ineludibles en lloc de solucions  aplicables de bon grat. O millor, COM VIURE EN UNA CRISI QUE HA VINGUT PER A QUEDAR-SE.


VERSIÓN EN ESPAÑOL


Lo que no dicen Leopoldo Abadia ni Niño Becerra
LAS SOLUCIONES -escritas en 2009-a continuación las explicaciones-

-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.

- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.

- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.

- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.

- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.

- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.

-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.

- Transporte colectivo constante y a todas partes.

- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.

-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.

-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.

-Cambiar el chip. 

Escrito en 2009  y aguardando que alguien me explique en que fallan.

Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.

 Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.

Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.

Conceptos básicos

Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.

En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.

Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.

Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-

Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.

Mérito y esperanza. Utopía y desespero.

Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.

Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.

El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.

Fin de la trilogía

Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.

Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.

Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean  predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.



dilluns, 11 d’octubre del 2010

MANIFEST CONTRA LES CAMPANADES IRRACIONALS o quan l'estupidesa s'aplega amb la insensibilitat (serà el mateix?)

Començo dient que ara tinc el campanar més lluny i el soroll només m'afecten relativament, escric això com a defensa  de drets i contra l'insult a la intel.ligència. Tenia por de haver-me passat, ans el contrari ara crec que poden ser arguments de referència -i consol- per a tots aquells que pateixin el problema.
MANIFEST DE REFERÈNCIA
 
Que hom no vegi que el soroll bèlic i multidecibèlic trencant intempestivament el descans i el reglament de sorolls pugui molestar algú, mostra: una intel.ligència precària; una manca de sensibilitat que pot fregar el sadisme, o bé ignorància -que després de llegir això hom no podrà al.legar. 

- A sobre patir el problema som maniàtics. I què, si som més sensibles? som humans ,no?

- Si no toquessin els quarts hom tindria una hora de silenci.

- Les campanes horàries toquen centenars de vegades cada dia -calculat.

- Lo més extraordinari: No sembla molestar quasi a ningú! He arribat a la conclusió que aquesta insensibilitat, quasi vegetal; aquest estar al món sense ésser-hi és la constant de la societat d'avui.  El camí al coneixement passa per la curiositat reflexiva, atents a tot allò que passa i esdevé.
I l'increïble paradoxa: el que defensa els tocs intempestius diu: "jo ni me n'adono de les campanes", i a qui li molesten... les sent totes! O sigui: per a qui tenir-les?

-Tothom te rellotge. I els dels campanars molt sovint són impuntuals.
 

Penseu sisplau

Triaríeu el camping o l'hotel -o el pis!- que tingués el campanar al costat? Us agradaria que al cinema, teatre o concert, aparegués l'acomodador cada quart d'hora fotent cops de martell a una paella? Penseu també amb qui vol enregistrar algun so o música.

La mateixa insensibilitat idiòtica general al soroll intempestiu de les campanes, la tinc jo cap a altres coses, ser sensible a tot seria insuportable. Però contra el soroll no hi pots lluitar.

No amago que també escric això per deixar en evidència i tocar els badalls a qui els fan tocar de nit.

En aquesta qüestió no hi han d'entrar els campanòfils intempestius que viuen lluny del campanar.

Contra el soroll, la calor i els cretins: no hi ha defensa. Hesse a Al Balneari descriu meravellosament la tortura que l'inflingien uns veïns d'habitació amb sorolls continus i incomprensibles.

Penso que es podria fer un estudi filosòfic sobre les relacions entre intel.ligencia i sensibilitat. Per si no ha quedat clar: negar les molèsties de les campanes només pot ser fruit de la ignorància, l'estupidesa o el sadisme.

El consens. Solucions.
Tan fàcil com adequar les campanes a la normativa horària de sorolls -ja no parlo ni de decibels- i eliminar els tocs de quarts -com a mínim- Però noi, qui mana mama, vull dir mana. En fi, tot i l'esforç segur que només m'haurà entès algun maniàtic.

Article al Contrapunt responent la convilatana Consellera Montserrat Tura.
 
OTROSÍ - EL SOROLL DEL BAR LA PRUNA
 
Parlant de soroll, no he d'oblidar i dir la tortura a que ens sotmetia el Bar LA PRUNA quan hi vivia a sobre. Fins la matinada soroll i cops, mobles, etc  A la matinada paraven taules arrossegant, picant, etc. A la terrassa: de dia una remor de ramat de cabres  i de nit vuitanta borratxos assaguts cridant. Amb total impunitat




dijous, 11 de juny del 2009

ELS LLIBRES QUE VOLDRIA PUBLICAR

Pàgina en impass tècnic, mentrestant podeu anar estudiant -o així- EL CRITERI.

Versión castellano-vallesana del blog más para bajo

ELS "MEUS" LLIBRES

Potser ja és hora de parlar-ne, dels meus manuscrits i les facècies editorials. Escrits, aclareixo, que difereixen dels de El Criteri, que és més dietari.

Així hi ha la remota possibilitat que m'arribi la proposta d'un editor llest i amb vista :), o d'algun de passerell i curt de vista :)))) I si més no compartiré vivències amb altres aspirants i gent del món editorial.


CONTINGUT

El primer llibre és de DIVULGACIÓ CURIOSA

Aquest el considero el que en diuen un bombó editorial, quin principal mèrit meu és la constància d'anys d'arreplegar dades arreu, i documentar-les. Dades desconegudes, amagades i inèdites quasi totes. Afegeixo, això sí, comentaris que intento suggerents.

Prefereixo no explicar-lo massa, de moment, perqué és un llibre que algú havia de fer, i només esmentant de què va algú podria avançar-se, tot i que no podria fer-ne més que una petita part, ja que com he dit la meva tasca és d'anys d'estar a l'aguait.


La facècia editorial

Vaig enviar l'original i temps després em trucà l'editora: "Sembla mentida que no se sabés tot això. Abans però cal que s'ho miri un historiador i altres experts". Quasi ho donava per fet,però em trucà dient: Que si fos per ella sí, que les dades eren plausibles, però hi havia el consell editorial. No sé què va passar. El cupo ple? Manca de firma? repensament? o què dimonis. Em van entretenir mesos i mesos.

El segon és UN LLIBRE QUE NO ÉS D'ASSAIG PERÒ POC LI FALTA

Pensava titolar-lo Això no és un llibre d'assaig, però com que el contingut té bastant d'intemporal he pensat que caldria més prosàpia, potser en tindria massa dir-li EL SEGON CRITERI- no ho sé- I no pas amb la insensata pretensió d'assemblar-me a Balmes sinó com a referent, i per agafar la seva torxa ni que sigui convertida en llumí-, tot i que l'estructura i estil sigui diferent del PRIMER Criteri.

A diferència del blog, que tracta bàsicament de "pseudopsicosociologia" de l'actualitat i notes personals, el llibre és un seguit d'observacions -també reflexions- majoritàriament intemporals; interpel.latives i d'experiències i anècdotes personals; amb la creença que són originals i sobretot útils; amb la pretensió de l'amenitat i des de la meva innata heterodòxia. Si no fos així creieu-me que no emprenyaria ningú. (Això ho debem pensar tots, però algú ha d'encertar)

La seva primera facècia

Em vaig presentar per primera vegada a un premi, el d'Omnium de 2008. Cinc mesos expectant. Truco per si els guanyadors havien estat avisats i oooh, sí. O sigui que res. Localitzo a la persona amb qui tingué el contacte previ i m'ho confirmà, però em digué que una obra fou descartada per no ajustar-se a les bases. Era la meva. Cert consolament. Va passar que per un error de comunicació vaig entendre que l'obra, tot i no ser ficció, l'acceptaven pel premi de narrativa. La cosa pitjor és que m'ho digueren fins mesos després -perduts-, al trucar jo.

La segona facècia

Se'm va ocòrrer presentar original a Herralde, després de sentir-lo al 33 que les editorials s'escarrassaven buscant escriptors amb coses noves a dir. Per no sé què de l'adreça em fou retornat! Dos dies abans de vacances! Tot de cul.

Incloure algun extracte i títols d'entrades -van numerades-.

* També tinc algun opuscle a mig fer, sobre l'humor, de ludofília, i notes disperses.


Impass i starter

I en aquest impass estem. No trobo premis d'Assaig; no sé quina editorial seria adient, i he llegit que si ets un desconegut i hi vas amb l'originalet ho tens quasi impossible. A més a més, en aquests impasses m'han surgit coses que estic acabant de confegir.

Vaig llegir que el món de l'edició és incomprensible al profà; la porta molt petita, i com que em costa moure'm amunt i avall, pot ser que la cosa es demori. Ara però, el món ja ho sap.

Si algún vol fer avinent le seva experiència, avísos o consells li agrairem.

dilluns, 20 d’abril del 2009

VERSIÓN CASTELLANA DE LAS CUATRO ENTRADAS. De que irá el blog. -I- LOS LIBROS QUE QUERRÍA PUBLICAR

Negreta En construcción

Los 4 o 6 únicos escritos del Criticaire versarán sobre cosas que yo considero de interés muy especial. Como si fueran cuatro blogs en uno.

- sobre los libros que quiero publicar :))

- los posts de la crisis -predicciones y soluciones-.

- sobre el grupo musical de mis hijos, La Limoncello;

- sobre el ruido por la noche de las campanas como insulto a la intel.ligència y quizás algún otro ajuste de cuentas, con cristiana caridad -risa :) sardónica- con algunas personas que me han
perjudicado para beneficio propio o porque sí.

-1- LOS LIBROS QUE QUISIERA PUBLICAR
(pendiente repaso traducción)

Quizás ya es hora de hablar de ello, de mis manuscritos y las facècies editoriales. Escritos, aclaro, que difieren de las pequeñas crónicas y críticas de El Criterio.

Asimismo con estas reseñas existe la remota posibilidad de que me llegue la propuesta de un editor listo y con vista :), o de alguno de pardillo y corto de vista :)))) En todo caso compartiré mis vivencias con otros aspirantes y gente del mundo editorial.


CONTENIDO

El primer libro es de DIVULGACIÓN curiosa

Este lo considero lo que llaman un bombón editorial, el principal mérito mío es la constancia de años de recoger datos partes, y documentarse las. Datos desconocidas, escondidas e inéditas casi todas. Añado, eso sí, comentarios que intento sugerentes.

Prefiero no explicar lo demasiado, de momento, porque es un libro que alguien tenía que hacer, y sólo mencionando de que alguien podría adelantarse, aunque no podría hacer más que una pequeña parte, ya que como he dicho mi tarea es de años de estar al acecho.


La facècia editorial

Envié el original y tiempo después me llamó la editora: "Parece mentira que no se supiera todo esto. Antes pero es necesario que se lo mire un historiador y otros expertos". Casi lo daba por hecho, pero me llamó diciendo: Que si fuera por ella sí, que los datos eran plausibles, pero había el consejo editorial. No sé qué pasó. El cupo lleno? Falta de firma? repensamiento? o qué demonios. Me entretuvieron meses y meses.

El segundo es UN LIBRO QUE NO ES DE ENSAYO PERO POCO LE FALTA

Pensaba títulos-lo Esto no es un libro de ensayo, pero el contenido tiene bastante de intemporal he pensado que habría más prosàpia, quizás tendría demasiado decir-le EL SEGUNDO CRITERIO-no lo sé-Y no con la insensatos pretensión de parecerse a Balmes sino como referente, y para coger su antorcha ni que sea convertida en cerilla-, aunque la estructura y estilo sea diferente del PRIMER Criterio.

A diferencia del blog, que trata básicamente de "pseudopsicosociologia" de la actualidad y notas personales, el libro es una serie de observaciones-también reflexiones-mayoritariamente intemporales; interpel.latives y de experiencias y anécdotas personales, con la creencia de que son originales y sobre todo útiles, con la pretensión de la amenidad y desde mi innata heterodoxia. Si no fuera así creedme que no emprenyat nadie. (Esto lo debemos pensar todos, pero alguien debe acertar)

Su primera facècia

Me presenté por primera vez a un premio, el de Omnium de 2008. Cinco meses expectante. Llamo por si los ganadores habían sido avisados y Oooh, sí. O sea que nada. Localizo a la persona con quien tuvo el contacto previo y me lo confirmó, pero me dijo que una obra fue descartada por no ajustarse a las bases. Era la mía. Cierto consolament. Pasó que por un error de comunicación entendí que la obra, a pesar de no ser ficción, la aceptaban por el premio de narrativa. Lo peor es que me lo dijeron hasta meses después-perdidos-, al llamar yo.

La segunda facècia

Se me ocurrió presentar original a Herralde, después de oírlo al 33 que las editoriales se afana buscando escritores con cosas nuevas que decir. Por no sé qué de la dirección me fue devuelto! Dos días antes de vacaciones! Todo de culo.

Incluir algún extracto y títulos de entradas-van numeradas-.

* También tengo algún opúsculo a medio hacer, sobre el humor, de ludofília, y notas dispersas.

Impass y starter

Y en este impass estamos. No encuentro premios de Ensayo, no sé qué editorial sería adecuado, y he leído que si eres un desconocido y vas con el originalito y lo tienes casi imposible. Además, en estos impasses me han surgido cosas que estoy terminando de componer.

Leí que el mundo de la edición es incomprensible el profano; la puerta muy pequeña, y como me cuesta moverme arriba y abajo, puede ser que la cosa se demore. Ahora sin embargo, el mundo ya lo sabe.

Si alguno quiere compartir experiencia y consejos, se lo agradeceremos.

diumenge, 22 de març del 2009

De moment, alguna cosa de Gracián

El vulgo

El vulgo, aunque fue siempre malicioso, pero no juicioso, y aunque todo lo dice, no todo lo alcanza, raras veces discierne entre lo aparente y lo verdadero; es muy común la ignorancia, y el error muy plebeyo. Nunca muerde sino la corteza, y así todo se lo bebe y se lo traga, sin asco de mentira.

La verdad

Advertid que la verdad en la boca es muy dulce, pero en el oído es muy amarga; para dicha no hay cosa más gustosa, pero para oída no hay cosa más desabrida. No está el primor en decir las verdades, sino en el escucharlas; por activa es muy agradable, pero por pasiva la verdad es la quinta esencia de lo aborrecible.